La funció de relació

De les tres funcions vitals (nutrició, reproducció i relació) la que més costa de definir, inclús d’entendre, és la funció de relació.

Anomenem funció de relació a la capacitat que tenen els éssers vius de captar la informació del seu medi, tant intern com extern, els estímuls, interpretar aquests estímuls i elaborar una resposta adequada. Mitjançant la funció de relació els éssers vius també coordinen els seus aparells i sistemes per tal que puguin funcionar correctament.

Així doncs és la funció de relació la que permet a una planta detectar d’on ve la llum, o fer flors quan arriba el bon temps, o tancar estomes quan l’ambient és excessivament sec, també és aquesta la funció que permet a un animal que el seu cor bategue rítmicament, o començar la digestió quan cal, o notar sed i beure aigua, o detectar que és menjar i que no, o adonar-se d’un perill i sortir corrents, així com respondre als canvis de temperatura o cercar i escollir parella…. Els exemples són infinits! Sense aquesta funció seria impossible la supervivència.

El SISTEMA NERVIÓS i el SISTEMA ENDOCRÍ són els encarregats de relacionar l’organisme amb el món exterior, així com de coordinar l’activitat dels diferents òrgans i aparells que formen el nostre organisme. Són els centres de coordinació.

Els sistemes, aparells i òrgans implicats directament amb la funció de relació són:

- El sistema nerviós: Format per l’encèfal, la medul·la i la xarxa de nervis que s’estén pel cos. Coordina les funcions de l’organisme. Interpreta les informacions que arriben dels receptors, elabora una resposta i la comunica als òrgans efectors perquè l’executin.La resposta del sistema nerviós és ràpida i transitòria.

- El sistema endocrí: Format per les glàndules endocrines que secreten hormones (missatgers químics) que produeixen efectes concrets en òrgans diversos. Aquest tipus de coordinació és més lent i progressiu que la que duu a terme el sistema nerviós.

- Els receptors: són un conjunt de cèl·lules especialitzades en percebre les condicions exteriors i interiors i els canvis que s’hi produeixen. Alguns receptors estan agrupats formant òrgans especialitzats en la captació de determinats estímuls, són els òrgans dels sentits (vista, oïda, tacte, olfacte, gust i equilibri). La resta de receptors estan repartits per les vísceres, músculs i articulacions i constantment estan donant informació. No formen un sistema, ja que són cèl·lules i òrgans aïllats que estan en contacte íntim amb el sistema nerviós, al qual transmeten les informacions que obtenen.

- L’aparell locomotor: la resposta motora del sistema nerviós la realitza l’aparell locomotor: esquelet i musculatura, responsables del moviment del nostre cos.

El Sistema Nerviós

És el sistema del nostre organisme format per una xarxa de cèl·lules anomenades neurones altament especialitzades en la transmissió d’impulsos nerviosos i filaments neuronals o nervis.

El sistema nerviós s’ocupa de captar els estímuls de l’entorn, processar-los i d’elaborar respostes.

També dirigeix i coordina la resta de les funcions orgàniques del nostre cos.

Al seu òrgan principal, l’encèfal, també es desenvolupen tots els processos psíquics, ja siguin cognitius (percepció, imaginació, memòria, i en el cas específic dels humans, el pensament i el llenguatge) o afectius (sentiments i emocions). El sistema nerviós controla totes les activitats del nostre cos.

El sistema nerviós es divideix en el sistema nerviós central, format per l’encèfal i la medul·la espinal, i el sistema nerviós perifèric, format per una xarxa de nervis que connecten el sistema central amb la resta del cos.

Les cèl·lules especialitzades del sistema nerviós són les neurones, i juntament amb les cèl·lules acompanyants o cèl·lules glials formen el teixit nerviós. S’estima que ha d’haver cent mil milions de neurones en el nostre sistema nerviós!

Les neurones són les cèl·lules més especialitzades del nostre cos, la seua diferenciació és tan concreta que han perdut la capacitat de nodrir-se, dividir-se o defensar-se soles. És per això que hi ha una sèrie de cèl·lules acompanyants o cèl·lules glials que nodreixen, donen protecció i donen suport a les neurones.

La forma de les neurones pot ser diversa, però tenen un patró comú: la part principal d’ella s’anomena soma o cos neuronal i conté un nucli. Del cos neuronal surten moltes prolongacions curtes i ramificades que anomenem dendrites per on es reben els impulsos nerviosos procedents d’una altra neurona o receptor i una o dues extensions diferenciades, perquè són més llargues anomenades àxons o fibra nerviosa que condueixen l’impuls nerviós cap a una altra neurona o un efector .

Les neurones són cèl·lules especialitzades en la transmissió d’informació gràcies a que la seva membrana és capaç de generar febles corrents elèctriques que avancen d’un extrem a l’altre, l’anomenat impuls nerviós.

Elements del Sistema Nerviós: parts.

El sistema nerviós humà conté dos subsistemes: el sistema nerviós central o SNC i el sistema nerviós perifèric o SNP
El SNC és el centre regulador de l’organisme, integra totes les informacions de l’organisme i del medi extern, envia impulsos als músculs i a les glàndules, coordina les activitats de l’organisme.
El SNP està format per la xarxa de nervis i ganglis que s’estenen per l’organisme.

El sistema endocrí

La captació dels estímuls ambientals (externs i interns) la realitzen les cèl·lules sensorials (distribuïdes per la pell o formant part dels òrgans dels sentits), les quals tradueixen l’estímul a la forma d’impuls nerviós. Aquest impuls es transmet a través de les neurones fins a un centre nerviós (encèfal o medul·la espinal) on es produirà la integració de tots els impulsos nerviosos que hi arriben i, finalment, en sortirà un altre impuls nerviós que transmetrà la resposta més idònia a un òrgan efector que serà l’encarregat d’emetre la resposta.

Hi ha dos tipus generals de resposta als estímuls:

• La resposta motora que comporta un moviment proporcionat pel teixit muscular,
• i la resposta secretora, que consisteix en la secreció de substàncies anomenades hormones per part d’una glàndula. El conjunt de glàndules endocrines que té el nostre cos forma el sistema endocrí.

El sistema endocrí no té una localització anatòmica única, sinó que està dispers en tot l’organisme en glàndules endocrines. Aquestes produeixen unes substàncies anomenades hormones, missatgers químics que són vessats directament des de la glàndula al torrent sanguini.